BARCELONA PARIS MALLORCA
Nascut en una família compromesa amb la cultura i de condició benestant, va créixer en un ambient de gran sensibilitat cap a l’art i cap a les idees liberals.
Malgrat la sordesa que el va afectar des dels sis anys va aprendre diversos idiomes, gràcies al seu esforç i a la gran energia que el va acompanyar tota la seva vida. Característiques que el van portar ben aviat a ésser un apassionat de l’activitat física i esportiva, des de la natació que va practicar durant tota la seva vida fins al rugby, esport en el qual va aconseguir ser sotscampió d’Espanya l’any 1924.
Illot de la platja. Joan Junyer a punt de saltar.
Ben aviat va mostrar un gran interès per la pintura i una gran habilitat per dibuixar i als catorze anys inicia classes a l’Escola de Francesc A. Galí on també va assistir Joan Miró amb qui va mantenir una llarga amistat.
Durant la seva joventut i de la mà del seu oncle Sebastià, inicia les seves visites a la illa de Mallorca, a la finca que el seu oncle havia adquirit a Lluc Alcari. L’ambient d’aquest indret, de la seva natura i la presa de contacte amb les danses, tradicions i festes més arrelades es converteixen en un dels temes més destacats d’aquest període.
És a la illa de Mallorca on s’inicia la seva passió per captar el moviment de les danses i el color i la llum de les tradicions i dels paisatges.
Les danses mallorquines que pinta Joan Junyer es ballen amb gran energia, però sense l’abandó deixat anar de les festes gitanes o andaluses
Robert Graves
Festa a Mallorca, obra que obtingué el segon premi al Carnegie Institute, l’any 1929
El contacte amb l’ambient artístic de la illa i la seva amistat amb artistes i intel·lectuals de la illa el van acompanyar intensament per realitzar els primers passos de la seva trajectòria artística. L’amistat amb Jacobo Sureda i Ernest Dethorey, entre d’altres, van marcar aquesta primera etapa.
Durant aquests anys el triangle Barcelona / París / Mallorca esdevé el marc de tota la seva activitat artística. Les obres que realitzava a la illa eren presentades a les exposicions que ben aviat va inaugurar a les galeries més destacades de Barcelona, París i Madrid.
Amb l’obra “Festa a Mallorca” obté el segon premi al Carnegie Institute l’any 1929, amb la qual cosa se li obren les portes a diferents institucions, galeries i museus americans on exposa.
Els viatges a Mallorca des de París, tot passant per Barcelona, són constants durant aquest període tal com demostra la intensa correspondència mantinguda amb Picasso, a qui convida diverses vegades a visitar la illa.
Sóc pintor de lluminositat clara i alegre. La meva obra és antiga i moderna a la vegada.
Joan Junyer
Pablo Picasso, el seu fill Pablo i Joan Junyer a la residència del primer a Normandia, al castell de Boisgeloup.
L’ÈPOCA DE LES GUERRES
Durant les seves estades a París s’instal·la a un estudi de la Rue Commandeur on continua treballant en els seus personatges mallorquins i sobretot en dibuixos de la figura humana.
En una breu estada a Barcelona, camí de Mallorca, coneix Dolors Canals, una jove científica que compartirà amb ell, per la resta de la seva vida, l’idealisme i la confiança en els valors positius de la humanitat.
Una vida, dues vides
Quantes vides teniu vós?
Vós teniu la meva vida
I la vida de tots dos.Poema deixat sobre la taula a la Dolors Canals per Joan Junyer a mode de declaració.
Un cop declarada la guerra, Dolors Canals va dedicar-se a l’organització de guarderies de guerra i Joan Junyer a la salvaguarda del patrimoni artístic.
El desenvolupament de la guerra fa que marxin cap a París i, després d’una estada a Londres, Junyer col·labora amb el projecte de ballet “La nuit de Saint Jean”, amb llibret de Ventura Gassol i música de Robert Gerhard, per encàrrec del Ballet Rus de Montecarlo. Joan Junyer va projectar el vestuari i els decorats, amb escenes de fantasmes, del bosc, de dimonis i personatges eròtics, tot amb una estètica propera a les pintures romàniques.
Durant els anys trenta va portar a terme una molt intensa activitat expositiva, amb nombroses mostres als Estats Units organitzades pel Carnegie Institute i el Rockefeller Institute. També va exposar a Barcelona, Madrid, París, Londres, Berlin i Copenhaguen.
Donades les notícies alarmants d’una propera guerra a Europa decideixen embarcar-se cap al Carib (Santo Domingo) amb el vaixell «Flandes», ple de republicans espanyols.
Junyer de un azul
que sale
que sale y entra
por el blanco de una vela
que sale al verde de un pino
que vuelve a una mar sin pena
que sale y entra
al verde gris de un olivo
que en la uva verde se queda.
Junyer sale de un azul.
El viento es el que lo lleva.Rafael Alberti, París, 1935
Rafael Alberti, María Teresa León i Joan Junyer a Berlín, durant els anys trenta.
Ma rue sous la neige, 1923 Oli, 66 x 51,5cm Col. J. Bouchon, París Pierre Comert, director dels Afers d’Amèrica al Quai d’Orsay, amagat a la serva habitació durant els primers temps d’ocupació nazi, tenia aquesta pintura com a únic contacte amb l’exterior fins que en va poder escapar i va unir-se a De Gaulle, a Londres
EL CARIB
Un cop arribats a Santo Domingo entren en contacte ràpidament amb la comunitat intel·lectual instal·lada al país. Mentre la Dolors dóna nombroses conferències sobre pediatria, en Joan ven algunes de les seves peces i en realitza d’altres.
Poc després marxen cap a Cuba, per poder anar després cap als Estats Units.
L’impacte del Carib és evident en les obres que produeix durant aquest període. El contrast poderós entre les llums i les zones ombrívoles van portar-lo a simplificar les seves escenes en una oposició de contrastos (blanc i negre, buit i ple) que afavorien una sensació de tridimensionalitat que es veia encara més embellida pel treball sobre les fustes tropicals.
La diferència entre les danses populars de Mallorca i les de Cuba el van sobtar profundament, el moviment contingut de les danses mallorquines contrastava fortament amb l’expressió lliure i exuberant de les danses cubanes, de tal manera que la tècnica que millor podia transmetre l’alegre llibertat del moviment dels dansaires cubans era el “grattage”.
Amb tot el nou material organitza una exposició al Lyceum de l’Havana amb un ampli ressò, glossat per poetes com Manuel Altolaguirre i Agustí Bartra.
Un silencio de santo Joan Junyer te corona te defiende un silencio, guardador de tu música con espadas de fuego, con un disfraz de ala como el aura barroca de la luz de los iconos espinosa y brillante gloria de tu pintura. Pero tienes también cerrando tu alegría una niebla de llanto, de amor, otra aureola. Qué gratitud Joan Junyer, mereces, triste amigo por darnos luz y música, silencioso y oscuro.
Manuel Altolaguirre
Anna Murià, Nyonyo (noi de fer feines) i Agustí Bartra amb Joan Junyer a El Vedado, l’Havana
Les notícies que arriben d’Europa els fa evident que el retorn s’allargarà. Ernest Hemingway i Homer Saint-Gaudens (Director del Departament de Belles Arts del Carnegie Institute de Pittsburg) els ofereixen uns documents que reconeixen que Junyer és un artista important i que, amb el seu art, pot afavorir el món cultural dels Estats Units. Gràcies a aquest aval s’embarquen cap a Nova York.
Conga, c. 1940
Carta d’Ernest Hemingway adreçada a Joan Junyer, 1941
ESTATS UNITS
Arribats a Nova York queden copsats per l’aire de llibertat. Ben aviat la Dolors és nomenada directora de la primera guarderia de guerra i poc després té un programa d’ona curta a la CBS sobre temes relacionats amb la infantesa.
En Joan, per la seva banda, gràcies a la descoberta de les fustes tropicals, comença a investigar la condició de la fusta com a suport i base de la pintura i fa que el seu paper vagi creixent fins a treballar la seva condició d’objecte.
Sortir de l’emmarcament va ser una aspiració, ja que considerava que la pintura estàtica i fixa no corresponia amb l’esperit del temps.
Als estius lloguen una casa al Locust Valley de Long Island. Alguns hereus dels multimilionaris dels anys vint es veuen obligats a llogar les cases on vivien els majordoms, cuiners i jardiners, i les lloguen a intel·lectuals i artistes europeus que havien fugit de la guerra. Els Junyer-Canals hi van coincidir amb professors de la Bauhaus com Gropius i Bayer, amb el pintor Fernand Léger, amb arquitectes com Le Corbusier i Josep Lluís Sert.
Les llargues platges de Long Island els permetien fer exercici i relaxar-se de l’activitat de la gran ciutat, on Joan Junyer exposava a les més destacades galeries.
1: Casa i taller a Center Island als anys quaranta. L’estudi ocupava tota la planta. La casa estava situada en una península connectada amb Long Island només per una carretera, cosa que els permetia una total privacitat. Aquí, Joan Junyer començà a crear i executar les primeres pintures volum.
2: Salt des de l’embarcació a la sorra. L’alegria de viure.
Entre les exposicions cal destacar la seva participació en la mostra que la Pierre Matisse Gallery va organitzar amb el Govern Francès, per fer sentir la seva veu en el moment del Final de la Segona Guerra Mundial, amb el títol d’“Homage. Salon d’Automne. 1944. Salon de la Libération”. Una pintura de Joan Junyer va compartir l’experiència amb obres de mestres com Bonnard, Braque, Chagall, Dufy, Duchamp, Ernst, Léger, Matisse, Miró, Picasso, Tanguy… entre d’altres.
Catàleg de l’exposició Homage to the Salon d’Automne, celebrat a la galeria Pierre Matisse, Nova York, l’any 1944
L’any 1950 es presenta al Museu d’Art Modern de Washington una retrospectiva que s’inicia amb les obres de danses mallorquines i fins a les obres que havia realitzat pel ballet.
Parella, 1951
EL MOVIMENT I LA DANSA
Joan Junyer deia que la dansa havia estat una de les primeres manifestacions artístiques de l’home, com una necessitat de comunicació d’un estat d’ànim. La integració que representava la relació de la pintura, el moviment i la música i, en especial, la necessitat de no subordinar una disciplina a una altra, van despertar el seu interès.
Des dels inicis de les danses mallorquines emmarcades en el contorn de la pintura, l’interès de Joan Junyer per relacionar la seva obra amb el moviment i l’expressió va anar creixent.
Ja en la seva estada al Carib va demostrar que la dansa anava esdevenint una part cada cop més cabdal del seu treball i, un cop arribat a Nova York a inicis dels anys quaranta, va poder desenvolupar totes aquestes inquietuds. La primera relació als Estats Units va ser amb els Ballets Russos de Montecarlo.
El projecte era l’obra “The Cuckold’s Fair“ de Federico García Lorca i Cipriano Rivas, amb música de Gustavo Pittaluga i coreografia de Pilar López. Es va estrenar l’any 1943 a Cleveland (Ohio). Junyer hi va realitzar el vestuari i una escenografia contrastada.
El seu treball, on els dansaires assumien el motiu de les pintures i dibuixos, va interessar al Museum of Modern Art de Nova York, on el curador d’arts escèniques, George Amberg, va promoure una exposició seva l’any 1945. Era la primera presentació a l’entorn del moviment i els ambients escenogràfics que s’oferia en el Museu, amb la presència de diferents maquetes i figures en alt relleu.
Figures dins de figures, l’home i la dona en un sol cos, el moviment accentuat pels colors i les siluetes tractades amb línies paral·leles… van cridar l’atenció de la premsa americana, que li va dedicar nombrosos articles on es destacava l’important reforma en les arts escèniques i el radical trencament que l’exposició representava.
La revista Dance Index li dedicà un número monogràfic, que va sortir publicat el mes de juliol del mateix any 1947. La revista començava amb un article de Junyer, «On dance», on expressava les idees sobre les arts plàstiques i la dansa, i reflexionava també sobre l’escena tridimensional.
Portada de la prestigiosa publicació especialitzada Dance Index L’original presidia el mural de l’exposició Pintura / Ballet al Museu d’Art Modern de Nova York l’any 1945. Col. Mr. & Mrs. William Piel, Connecticut, Estats Units. Les estructures les contruí ell mateix permetent l’aparició o desaparició dels ballarins que en formaven part integral.
Contenia també diverses imatges i una sèrie d’articles que comentaven les intervencions de Junyer en el món de la dansa. En destaca un, firmat per Robert Graves, sobre la pintura de Junyer de les danses mallorquines.
El MOMA es va implicar en la itinerància de l’exposició que va visitar diversos països, entre els quals Cuba i Mèxic.
És molt difícil d’explicar, però, com suggereixen els dissenys de Junyer al Museu, és una proposta amb infinites possibilitats. És tan vital i original que fa que la majoria de decoracions i de dissenys de vestuari per al ballet d’avui dia semblin passats de moda en comparació amb aquestes noves coses, com passa amb les il·lustracions realistes quan se les compara amb l’art abstracte.
Emily Genauer, L’art com a veritable company de ballet, “New York World Telegram“, setembre 1945.
Dibuixos per l’exposició de Junyer al Museu d’Art Modern de Nova York, 1945.
EL MINOTAURE
Llibret del ballet The Minoatru, amb dibuixos i anotacions de Junyer.
El projecte més complexe de la seva col·laboració amb el ballet fou el “Minotaure”, una obra que li va permetre portar a la màxima expressió el seu desig de treure a l’escenografia la quietud del dibuix per donar-hi tot el sentit a la unió de la dansa i l’art.
Pintura gouache, El Minotaure, 1947
L’encàrrec va venir de la mà de la Ballet Society, fundada el 1946 per Lincoln Kirstein i Georges Balanchine. La música era d’Elliot Carter i la coreografia de John Taras. El ballet s’estrenà el 26 de març de 1947, a l’Auditori del Central High of Needle Trades de Nova York.
El seu treball va obrir nous camins, ja que fins aleshores els grans artistes que havien treballat amb el món de la dansa ho havien fet des d’una visió purament pictòrica.
La història del Minotaure narrava l’antagonisme entre Grècia i Creta, fins centrar-se en el laberint com a peça autònoma, que Junyer representà com un grup cilíndric amb construccions blanques que es transformaven.
El primer teló, una dona amb els braços oberts, ja va deixar bocabadat al públic que, fins i tot, abans d’iniciar-se l’obra ja va esclatar en aplaudiments entusiasmats. L’espai, en aparença tridimensional, permetia les entrades i sortides dels ballarins a través dels cilindres blancs. El brau, amb les banyes integrades en els braços del ballarí, esdevenia una figura plena de força i energia, que podia agafar el cos d’Ariadna sense dificultat.
Maqueta de l’escenari del ballet The Minotaur, 1947
Fins i tot el maquillatge estava realitzat per Joan Junyer, amb la clara voluntat d’unificar tots els aspectes de l’obra. Els elements escènics, els coreogràfics, els musicals i els artístics van treballar plegats en una obra on, més que mai, les diferents arts formaven una unitat que donava un sentit complet a l’obra.
Posteriorment, l’any 1948, Joan Junyer va intercanviar una intensa correspondència amb Robert Graves, amb qui havia iniciat amistat als anys 30 a Deià. Tots dos tenien la intenció que Graves, gran coneixedor del món clàssic, treballés en un text que possibilités portar a terme un ballet al voltant del mite d’Edip, per continuar amb la temàtica iniciada amb el Minotaure.
Joan Junyer has worked out for ‘Minotaur’ a fascinating labyrinth: a complex arrangement of scroll-like white constructions, against and within which the dancers move. Junyer’s key colors for the costumers are red and pale yellow.
Edward Allen Jewell, “The New York Times“, 1947
DE LA TELEVISIÓ ALS JOCS FLORALS
L’any 1946 comença a treballar amb l’agència publicitària W. Morris en uns programes culturals per a la televisió, un aparell que iniciava el seu recorregut i la seva immersió en la societat americana.
Encisat per l’accessibilitat i la manera directa d’arribar al públic del nou mitjà, es proposa presentar uns programes curts i directes amb propostes d’escriptors i artistes moderns. El projecte consistia en la representació de poemes a través d’unes escenografies fetes per Joan Junyer i, encara que finalment el programa no es va presentar per retirada del patrocinador, van quedar per sempre les obres innovadores que s’havien creat.
L’any 1951 Joan Junyer es mobilitza per portar a terme una iniciativa insòlita a la ciutat de Nova York: l’organització d’uns Jocs Florals de la llengua catalana
Programa Jocs Florals de la Llengua Catalana, Nova York 1951
El pintor va ser el president de la comissió organitzadora i Dolors Canals era la secretària dels contactes internacionals. Van demanar a Pau Casals que fos el president d’honor i ho va acceptar, amb una carta enviada des de Prades, en què els desitjava que el sentit de justícia que caracteritza el poble americà s’agermanés amb la tradició humanística i liberal dels catalans. Va fer arribar també una gravació que es va escoltar, amb el públic dempeus, a la Biblioteca Pública de Nova York.
Carta de Pau Casals a Joan Junyer, 1952
El Museu d’Art Modern de Nova York va cedir les seves sales i va col·laborar en el projecte, on també hi va participar la Universitat de Nova York.
Retrat de Pau Casals, 1950 Reproducció fotogràfica, 65×47 cm Original cedit als Amics de les Nacions Unides
Les intervencions més destacades van ser les de Duran i Reynals, que impartia classes d’oncologia a la Universitat de Yale, de l’arquitecte Josep Lluís Sert, dels pintors Joan Agell, Ferran Teixidor i Josep Bartolí, dels germans Smith… Els guardonats van ser un jove escriptor, Joan Fuster, el lingüista Joan Coromines i el poeta.
Sopar inaugural Jocs Florals de la Llengua Catalana, Nova York 1951
ART I ARQUITECTURA: PINTURES VOLUM
“Columna xemeneia” de la casa d’Alma Morgentahau de l’arquitecte Heller. Nova York 1949
La recerca artística i el desig d’alliberar a la pintura de la paret i del marc que la limitaven, van anar donant pas a les conegudes “pintures volum”, on els suports consistents eren remodelats amb guix, teles, pigments i colors amb dinamisme i llibertat.
La figura humana continuava sent el tema bàsic de la seva obra, però mica en mica l’allibera del rectangle enganxat a la paret i li permet ocupar cantonades i diferents espais que fins al moment no es podien concebre com a fons d’una obra pictòrica.
La seva vinculació amb els moviments més avantguardistes del moment el lliguen als plantejaments més novedosos, com l’interès per la derivació arquitectural de les arts que artistes com Fernand Léger, Siegfried Giedion i Josep Lluís Sert van mostrar l’any 1943 en el manifest “Nou punts sobre la monumentalitat”, on reclamaven la integració de les arts i la natura.
En aquest període rep molts encàrrecs que tenen una relació directa amb edificacions: un mural de volums per a la casa d’Isaac Poppers a Nova York amb projecte de l’arquitecte E. Stone, un altre mural a la casa de la germana del Ministre d’Economia de Roosevelt, obra de l’arquitecte T. Heller… entre d’altres.
La creació dels espais li servia d’investigació per acoblar la representació de les figures versàtils i diversificades, amb colors vius i intensos. Al costat de superfícies pintades omplia unes altres de línies que oferien una riquesa de perspectives i textures simplificades.
La premsa de l’època definia aquestes obres com:
els murals que no es poden anomenar pintura i que definitivament no són escultures.
Mural-paret a la casa d’Hermine Isaacs Popper a Westchester de Nova York, obra de l’arquitecte Edward Stone, 1950
SUÈCIA
L’arquitecte Hans Asplund, coneixedor dels treballs de Joan Junyer i dels seus esforços per integrar la pintura dins l’espai dimensional, va aconseguir que fos convidat oficialment pel grup d’arquitectes de la Reial Acadèmia Sueca.
Per a en Joan i la Dolors va ser la primera ocasió de retornar al continent europeu, i van preparar la seva estada a Estocolm amb molta il·lusió. Allà van poder contactar novament amb Ernest Dethorey, el seu vell amic de Mallorca.
En Joan Junyer va presentar les seves obres, resultat de les seves experimentacions tridimensionals al voltant del moviment, a la Reial Acadèmia Sueca. Hi va exposar pintures relacionades amb el ballet, pintures relleu i volumetries pintades, que interessaven especialment als arquitectes suecs.
En la seva intervenció va reivindicar el paper de la figura humana en l’art, per ser la forma que tenim més a prop i per les enormes possibilitats que ofereix.
Sota l’impuls d’un grup d’intel·lectuals, entre els quals cal destacar l’escultor Egon Möller i l’arquitecte Hans Asplund, va tenir lloc a l’Acadèmia un simposi, obert al públic, que va plantejar diferents qüestions, en especial la nova versatilitat de la pintura. En aquest simposi Joan Junyer va explicar les seves teories sobre la llibertat de les obres i la importància de donar-los-hi la possibilitat de fugir del rectangle i de les parets.
Fulletó exposició de Junyer al Goteborg konstmuseum, Suècia 1952
Exposició Konstakademien, Estocolm, 10-30 de novembre de 1951 Cartell, 100×75 cm Col. de l’artista
Al seu torn, Dolors Canals va aprofitar l’estada a Suècia per establir-hi diferents contactes professionals i científics.
En el seu treball de creació recent, progressiu i alhora severament mestrejat (severa mestria) trenca els límits convencionals per arribar al seu objectiu: un estil de pintura que és original, viva i dinàmica en el sentit més vast dels mots, una pintura que expressa el nostre temps.
Joan Junyer va escollir Lluc Alcari per pintar i viure en diverses èpoques de la seva vida. O per ventura fou al revés: Lluc Alcari va escollir Joan Junyer per fer-lo participar de la màgia del lloc que ell va saber copsar com ningú…
Carme Riera
ART I INDÚSTRIA
L’estada a Suècia li va permetre contactar amb el món empresarial suec, en aquell moment una potència en les indústries de l’acer i amb un gran interès per la investigació.
De la mà d’Hans Asplund va poder entrar en contacte amb una fàbrica de banyeres i cuines de Gustavsberg, des d’on se li van obrir les portes per experimentar amb les pintures damunt d’una superfície d’acer, tot emprant l’esmalt que s’aplicava als processos industrials i així poder experimentar lliurement amb materials no costosos. Una altra mostra de la visió de futur que l’amplitud de mires de Joan Junyer va aportar:
la relació de l’art amb la indústria per tal de crear obres més sostenibles.
La utilització de banyeres metàl·liques i de la possibilitat d’utilització dels forns de grans dimensions li va permetre la recreació de formes ja donades.
El resultat va ser una peça que havia d’iniciar una sèrie de pintures “free standing painting”, (obres que combinen color, volum i esmalt sobre planxes d’acer). L’obra “La Font”, que va ser la mostra final d’aquesta experimentació, va ser exposada primer a Goteborg i posteriorment al Museu d’Art Modern de Nova York, i finalment al Philadelphia Print Club, on la van definir com “la primera pintura per beure-hi”.
Les formes limitades de la banyera, retallades les seves planxes, en un joc de concavitats i convexions, esdevenien una figura antropomòrfica que delimitava les seves formes a través d’uns colors vius.
Transformació de retalls soldats i pintats. Cadena de transmissió cap al forn, al costat de peces comercials. La que apareix pintada és la part superior de la font.
L’esmalt en una obra de grans dimensions, ple de color i de formes creades per l’autor, era un repte que unia a principis dels anys cinquanta conceptes tan novedosos com l’art, la indústria i la utilització de l’art per diferents usos pràctics.
La font al jardí del Museu d’Art Modern de Nova York
FREE STANDING PAINTINGS
Un cop realitzada l’escultura “La Font” s’obria el camí per a les obres que es van definir com “Free Standing Paintings”, el pas decisiu que, amb la col·laboració de la indústria, expandia la creació artística cap a noves possibilitats.
Un cop retornat als Estats Units necessitava trobar una indústria amb capacitat per valorar la seva investigació i per posar-li a l’abast noves investigacions. La va trobar a Massachussets, on va contactar amb una empresa de productes metàl·lics pintats a altes temperatures, la Bettinger Corporation, que va posar a la seva disposició forns de grans dimensions i un equip i uns equipaments excepcionals on dur l’experiment inicial a les màximes possibilitats.
A partir d’una ala d’avió va poder crear les seves obres “Parella” i “Dona dreta”, amb àmplies possibilitats compositives i un ampli ventall de camins experimentals per aplicar-hi el color.
L’experimentació que li permetien els forns de grans dimensions li va obrir nous camins per a la seva recerca de pintura i espai tridimensional.
El somni de poder donar a les seves pintures la possibilitat d’establir-se a l’exterior i d’aconseguir una àmplia gamma cromàtica es feia realitat amb la possibilitat d’utilització d’aquestes grans instal·lacions i aquests equips d’investigadors.
Interessats pel seu treball, li proposen la producció d’unes figures d’escacs realitzades amb esmalts vidriats. Durant l’any 1954 treballa en les maquetes i en la producció d’un conjunt sencer de colors vius i d’una dimensionalitat dinàmica i humanista amb unes figures de fesomia humana i de perspectives innovadores.
L’interès d’Alfred Baar, director del MOMA, per la seva investigació li possibilita presentar l’obra “Parella” als jardins de l’edifici, al costat de l’obra de Rodin, mentre a les sales es presenta una exposició dedicada als 75 anys de Pablo Picasso.
Joan Junyer i Dolors Canals davant l’escultura Parella en peu, 1952
Les preocupacions fonamentals de Junyer es dirigien a estudiar la incorporació de la pintura a realitats alliberades de la servitud bidimensional. Per això creà les “pintures que s’aguanten dretes”.
Dona dreta, pintura dreta realitzada amb la col·laboració de la Bettinger Corporation.
Parella en peu, al jardí del Museu d’Art de Nova York, 1957
EL RETORN. DE MANHATTAN A LLUC ALCARI I BARCELONA
Durant els anys setanta realitza freqüents travessies des de Manhattan a Lluc Alcari i comença a treballar en les obres de la seva casa a Vallcarca, amb la idea de tornar a establir-se a Catalunya un cop desaparegut el dictador.
Estableix un acord amb la Diputació de Barcelona per fer la cessió de la seva casa anomenada “El Consolat” i amb el Govern Balear per cedir la casa anomenada “El Racó”. De tota manera continuaven en permanent contacte i presència amb el món artístic americà, com ho demostra la presència de la seva obra en la mostra “Painters for the Theatre” al MOMA l’any 1973.
L’any 1976, ja iniciat el seu retorn, Alexandre Cirici publica un article a “Serra d’Or” amb el títol “Joan Junyer o la pintura que s’aguanta dreta” on reclama una recuperació de la seva obra en el panorama artístic.
En aquest sentit, l’any 1980 la Galeria 13 de Barcelona li organitza una exposició que serveix per tornar a donar a conèixer la seva obra a Barcelona, mentre ells reparteixen les seves estades entre Barcelona i Mallorca, amb alguns viatges a Suïssa, Anglaterra i França.
L’any 1984 es consoliden diferents contactes amb l’Ajuntament de l’Hospitalet per a la realització del projecte “La Bòbila”, en una ciutat que ell considera paradigma de la Catalunya que vol reflectir a les seves obres, la del progrés industrial, la immigració… i la que busca un camí cap a una nova projecció.
Al seu torn, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya li organitza una exposició antològica al Palau Robert de Barcelona, l’any 1989, una mostra que posteriorment itinera per diverses ciutats de Catalunya (Vic, Lleida, La Bisbal, Girona, Tarragona…) i que es clou amb la seva presentació a Sa Llotja de la Ciutat de Mallorca.
El 8 de febrer de 1994 mor a l’Hospital del Mar de Barcelona, sense aturar la seva inquietud per preparar projectes… Des de les finestres de l’hospital pensava instal·lar una escultura a l’escullera: una parella que amb flexibilitat es deixava portar pel vent i canviava les seves formes, cadascun ballant la seva dansa però sense perdre la unitat… un símbol del que havia estat la seva vida i la seva unió amb la Dolors Canals.
Dues obres van quedar per definir i concretar: un gran arc de triomf que portava el significatiu títol “Homenatge al segle XX si acaba sense guerra” i una altra peça que imaginava al Centre Cultural de Lluc Alcari, entre les oliveres i el mar, per col·locar-hi les cendres d’ell i la Dolors.
Murió lanzando puñetazos al aire, como luchando con la muerte: ya no podrá gruñir ferozmente, imitando al león, papel que Alexander Calder le asignaba en sus representacions circenses.
Josep Miquel Garcia, “Joan Junyer, el gruñido del león”, La Vanguardia, 9 febrer 1994
Joan Junyer treballant al jardí de Vallcarca
Joan Junyer i Dolors Canals a la casa de Vallcarca
La Bòbila, Hospitalet de Llobregat, 1992
L’any 1946 comença a treballar amb l’agència publicitària W. Morris en uns programes cul-turals per a la televisió, un aparell que iniciava el seu recorregut i la seva immersió en la societat americana.
Encisat per l’accessibilitat i la manera directa d’arribar al públic del nou mitjà, es proposa presentar uns pro-grames curts i directes amb propostes d’escriptors i ar-tistes moderns. El projecte consistia en la representació de poemes a través d’unes escenografies fetes per Joan Junyer i, encara que finalment el programa no es va pre-sentar per retirada del patrocinador, van quedar per sempre les obres innovadores que s’havien creat.